dijous, 24 de desembre del 2015

Per Nadal, parlem bé

Tenia el blog molt abandonat, però aprofito l'avinentesa de les dates que són i faig una nova entrada, aquest cop dedicada a identificar i intentar neutralitzar errors idiomàtics freqüents en el vocabulari específic de les Festes. Digueu-me oportunista.


Quan arriben les Festes també ho fan l'estrès, les compres compulsives i els àpats excessius, però com que aquest blog va sobre llengua em centraré en algunes incorreccions molt típiques i esteses que cada any lluito per eradicar, sense èxit. 

Aquest cop ho faré des d'aquí, a veure si com a mínim convenço una persona i aconsegueixo que d'ara endavant faci servir les paraules adequades. No parlaré de tot, en aquest enllaç trobem un vocabulari completet relacionat amb les Festes de Nadal, però sí que destacaré les coses que considero més greus i esteses.

Com és malauradament habitual, moltes coses vénen del castellà, de les traduccions literals, com ara la mania de pluralitzar el Nadal. En català no s'ha de dir "aquests Nadals", ni felicitar els Nadals. És "aquest Nadal" i el que felicitem és el Nadal, entenent "Nadal" com el conjunt de les Festes. L'única manera de fer plural el Nadal i no cometre un error és referint-se als de diversos anys, com per exemple quan diem "he passat 3 Nadals a l'estranger". 


Al nostre país el cert és que hi ha costums diferents dels de la resta de l'estat espanyol, en aquestes dates. No només perquè el dia de Sant Esteve és festa, sinó perquè en teoria el dia 25 de desembre hi hauria d'haver el tradicional àpat i prou i el dia anterior, el dia 24, s'haurien de fer els regals... a través del Tió.

"Caga Tió" és l'inici de la cançó que es canta quan es fa cagar el Tió, però el tronc amb potes, cara i barretina és un Tió o Tió de Nadal, que també es pot veure a l'Aragó i Occitània. Sovint, però, es comet l'error d'anomenar-lo "Cagatió", com si aquest fos el seu nom. El Tió es fa cagar, però no es diu Cagatió. No entraré en la manera de celebrar aquestes festivitats segons la comarca, el poble i fins i tot la família, perquè llavors cadascú diria la seva sobre si els regals es fan el dia 24, el 25, si no se'n fan i es deixen per al dia de Reis, si es donen als menuts a canvi dels versets, si es va o no a la Missa del Gall, en quin moment exacte es fa cagar el Tió... 

Però el que sí que diré és que, es faci el que es faci, el dia 24 es diu Nit de Nadal. No pas "Nitbona", que si algú ho diu està calcant el castellà de mala manera. 


És el primer dia que segurament menjarem -o en tindrem la possibilitat- això, que és torró de crema cremada, no pas de "iema", "gema" ni "gemma". 


Per cert, aquell escenari en miniatura i ple de figuretes que posem a casa -si tenim temps, lloc i ganes-, que representa el naixement de Jesucrist i l'arribada dels Reis d'Orient, en català es diu Pessebre, no pas Betlem, que altre cop es tracta d'una traducció literal del castellà, idioma en què sí que tenen l'opció de dir "Belén" o "pesebre". 

Saltem, però, una setmana endavant, perquè es produeix el canvi d'any, un esdeveniment que se celebra d'una manera o d'una altra arreu del món.


Aquella nit en què fem un àpat més informal, però que sempre acaba, de manera invariable, amb la ingestió precipitada de 12 grans o baies de raïm, es diu Nit de Cap d'Any, i el dia 1 de gener és el dia de Cap d'Any

"Cap" perquè és el que hi ha al principi de tot. Aquí admeto que jo mateix fins ara no ho sabia, però d'aquell dia no se n'ha de dir "Any Nou", atès que l'any nou és tot el conjunt d'aquell any que s'estrena. Es pot felicitar l'any nou, és clar, però en fer-ho els nostres desitjos són per al conjunt de 365 o 366 dies, no pas per al primer dia del primer mes i prou. Ara bé, el que no he fet mai, i és profundament incorrecte i calcat, és "Nitvella". 


I ara entrem en un tema polèmic, perquè la gent de les Terres de l'Ebre i del País Valencià se'm tirarà a sobre, però aquests senyors de la imatge són els Reis d'Orient, no pas Reis Mags/Màgics (calc del castellà) ni Reixos, terme molt popular als dialectes de les zones geogràfiques que esmentava però no per això correcte.

Ras i curt, el vocable "Reixos" és una doble pluralització que ve de la pronunciació valenciana de "Reis" com a "Reix", i d'aquí, per influència del castellà, a afegir-hi un plural que de fet ja hi era i, per tant, queda i és redundant. Se me'n refum que hi hagi gent que defensi a mort aquesta paraula, perquè és tan incorrecta com el castellà "pieses". 

Ah, i sobretot, la desfilada que fan pels carrers dels municipis amb més recursos es diu Cavalcada de Reis, no pas "Cavalgata", ni "Cabalgata", ni "Cavalgada". Que també és un problema que detecto cada maleït any. 




dijous, 2 de juliol del 2015

Els cognoms no pluralitzen, els minions sí

Com que tinc molt de temps lliure, i sobretot m'avorreixo molt tot i que tinc moltíssims llibres, còmics, videojocs, sèries i pel·lícules, una de les coses a què em dedico, gairebé involuntàriament, és observar tendències lingüístiques -sempre com a cosa negativa-, i ja sabeu que vaig fundar aquest bloc per tal de recollir-les.


Amb motiu de l'estrena de Els minions, l'spin-off de la saga Gru, he recordat una de les coses, un dels errors que em fan més ràbia i que he vist pràcticament néixer i créixer al llarg dels darrers anys: la pluralització dels cognoms, sens dubte influència anglosaxona, perquè allà sí que és correcte dir The Simpsons, The Croods, The Flintstones, etc. 


Però en català i castellà no, per tant quan veiem Els/Los Simpsons o Els/Los Croods, i ho sentim, i ho veiem oficialitzat i legitimat pels pòsters oficials, estem veient una cosa incorrecta, amb la gravetat afegida que molta gent no ho percep com a tal i ho repeteix, ho escampa.

És d'aquelles coses que ara ja no hi ha ningú que pugui aturar. Les tendències errònies de la llengua no desapareixen, pel que he observat, s'hi fiqui qui s'hi fiqui, i en el cas castellà, que va ser el primer i d'aquí el calc català, tenim l'autoritat de Fundéu per a confirmar el que dic, però només ho troba aquell qui ho busca expressament. No hi ha campanyes informatives. En català l'Optimot també diu això:

Quan es fa referència a dos o més membres d'una mateixa família, el cognom es manté en singular, el nombre només s'indica a través de l'article. Així, cal dir: els Grau, els Roca i els Serra. Llevat dels casos en què el cognom ja és una forma de plural, com per exemple: Comes, els Comes.

La incorrecció es veu aviat quan fem l'analogia amb cognoms catalans i castellans. Us imagineu "Els Viles", "Els Cardones", "Els Serres", "Los Rodríguezs" o "Los Garcías"? Oi que fa venir esgarrifances? I que no m'argumenti ningú que els cognoms anglosaxons funcionen diferent, perquè no. 

Ara bé, què passa amb els minions? Doncs que no és el seu cognom, això, sinó el seu nom com a espècie. De fet, en anglès "minion" significa "esbirro" o "subordinat", però la gràcia es perd a la traducció al català i al castellà de la saga, ja que el nom passa de comú a propi. Tanmateix, la qüestió del plural es manté: no és un cognom, llavors sí que pluralitza

diumenge, 17 de maig del 2015

Ja he fet l'examen de nivell superior de llengua catalana (C2)

Dominar el català a nivell nadiu és quelcom que veiem com a requisit a la descripció de moltíssimes ofertes de feina, però a l'hora de la veritat ens trobem, gairebé diàriament, treballadors i treballadores de cara al públic que destrossen la llengua

Hem d'assumir, en veure això, que el domini de la llengua catalana no és imprescindible, en el fons, i que no es té gaire en compte a l'hora de triar candidats. Ni tan sols en un mercat laboral amb tanta competència i tan pocs llocs de treball. Suposo -vaja, n'estic segur- que seria diferent si el català fos una llengua oficial de debò, amb totes les garanties que té un idioma quan assoleix aquesta categoria, però per a aconseguir-ho calen uns quants passos que ja veurem si s'arriben a donar.

El cas és que jo considero que domino el català a nivell nadiu -no trobo que tingui tant de mèrit, però, ja que es tracta de la meva llengua-, però també ho consideren milers de persones que l'han tocat una mica a l'escola i que, pel fet d'haver nascut a Catalunya, pensen que estan legitimades a afirmar-ho i quedar-se tan amples, i ja he dit que els entrevistadors tenen tendència -els resultats d'aquestes entrevistes ho demostren- a donar-ho per bo sense avaluar-ho adequadament.

I com que em fa una mica de ràbia que sobre el paper jo tingui el nivell C, el de suficiència, igual que la Vane, la Lore i el Yónatan, pel simple fet de tenir aprovat el Batxillerat, ja feia temps que em rondava pel cap la idea d'aconseguir la certificació del nivell superior, el que abans es deia nivell D, es dóna automàticament -o almenys això és el que tenia entès- als llicenciats en Filologia Catalana i actualment s'anomena C2.


Sí, perquè ara, per tal d'equiparar-se amb les altres llengues del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües, l'examen ha canviat de nom i s'ha adaptat als criteris que es fan servir per a un munt d'altres idiomes del Vell Continent. 

Amb el canvi m'he estalviat haver de repassar anàlisi sintàctica, fonètica, variants dialectals i català antic. Reconec que en assabentar-me'n em vaig sentir alleujat, però també em sabia greu no poder-me examinar del nivell D tal com era originalment, sinó fer-ho en una versió alterada i segurament descafeïnada.

No hi podia fer res, però. I ara que ja m'he examinat el que puc afirmar és que, des del punt de vista gramatical i ortotipogràfic, és un examen fàcil. Almenys per a mi, que en fer ús de la llengua, en emprar-la de debò com a llengua pròpia i materna cada dia, sense cedir fàcilment a l'endèmic canvi al castellà a la mínima, en el fons més o menys ja sabia el que he repassat durant els darrers mesos. 

Però l'examen del nivell superior de llengua catalana és també extremament avorrit. M'encanta escriure, només cal veure la llargada de les meves entrades i el fet que condueixo 5 blocs (no m'agrada dir-ne "blogs"), però la gramàtica i l'ortografia, el que s'anomena ús de la llengua, és una part molt petita de l'examen. Tota la resta és elaboració de textos de diversos gèneres a partir de la lectura de 2 o 3 documents. Això, 3 vegades. I una quarta, però aquest cop per tal de preparar una exposició oral. Tots plegats, de temes poc apassionants.

Tinc bones sensacions pel que fa a com em va anar l'examen, i el 3 de setembre sabré si m'he tret el títol o no. Espero que sí, perquè podria demostrar amb un paper el que, modèstia a part, ja sé. I encara que les ofertes de feina per a revisors de textos no siguin precisament abundants, tenir aquest document em pot ajudar a optar a les poquíssimes que vagin apareixent. Ja ho veurem.

divendres, 6 de febrer del 2015

"Ho" dolent d'inventar-se pronoms


Ja n'hem parlat alguna vegada, de pronoms febles. Sembla, sentint-ne parlar, que és una de les coses més temudes de la llengua catalana, tot i que hi ha trucs i sistemes per a arribar-los a entendre i dominar sense gaires problemes. És qüestió de no posar-nos nerviosos.

I de no inventar-ne, perquè el tema d'avui és un pronom que molts catalanoparlants (per fortuna no pas majoria) fan servir en substitució de la construcció castellana "lo que". I es tracta del pronom ho, que en català existeix, sí, però no en aquest context.


Existeix per exemple quan diem:

  • Ja ho tenim, això?   (que en castellà seria "¿Ya lo tenemos...?")

És un pronom neutre, perquè ens referim a una cosa que no és masculina ni femenina. També el trobem en construccions com "mira-ho", "deixa-ho córrer", etc. Queda clar que no és "mira-lo", "deixa-lo córrer", etc., errades que cometria un castellanoparlant que tot just comença a aprendre català, però no aquest sector dels ciutadans no és el que comet l'error que analitzo avui.


Quan en castellà —i no m'agrada que ens hàgim d'aprendre una cosa a partir d'un altre idioma, però en aquest cas l'error neix precisament de la influència castellana i és necessari fer-ho així— es fa servir, per dir alguna cosa, "lo malo es que..." o "lo que pasa es que...", en català la manera més correcta d'expressar-ho és fent servir una altra estructura, perquè no hi ha una traducció directa.

Per exemple:

  • El problema és que... (millor que "El dolent és que...")
  • El que passa és que...

No és correcte dir "lo dolent", en aquesta situació. I compte, que el "lo" que era l'article indefinit en el català antic i que encara es fa servir informalment en alguns dialectes de la nostra llengua (al català nord-occidental, és a dir a les terres de Ponent i de l'Ebre) és una altra qüestió, que no té res a veure amb aquesta. 

Suposo que la majoria de la gent té clar que la solució no és agafar el "lo" castellà i passar-lo al català convertint l'o en neutra (i que soni com una u). El que moltes persones no tenen tan clar, i aquest és el tema de l'entrada, és que "ho que passa" i "ho dolent", o "ho mateix", tampoc no són la solució. És una forma inventada, que agafa un pronom que efectivament existeix en català i l'empra en un context inadequat. No ho fem més, si us plau. Eliminem-lo de la nostra llengua en aquest cas, perquè no ens fa cap favor. Gairebé es podria dir que és preferible dir-ho malament, dir "lo", i que el nostre interlocutor ho percebi com un barbarisme.