"Ho" dolent d'inventar-se pronoms

Ja n'hem parlat alguna vegada, de pronoms febles. Sembla, sentint-ne parlar, que és una de les coses més temudes de la llengua catalana, tot i que hi ha trucs i sistemes per a arribar-los a entendre i dominar sense gaires problemes. És qüestió de no posar-nos nerviosos.

I de no inventar-ne, perquè el tema d'avui és un pronom que molts catalanoparlants (per fortuna no pas majoria) fan servir en substitució de la construcció castellana "lo que". I es tracta del pronom ho, que en català existeix, sí, però no en aquest context.

Existeix per exemple quan diem:

• Ja ho tenim, això?   (que en castellà seria "¿Ya lo tenemos...?")

És un pronom neutre, perquè ens referim a una cosa que no és masculina ni femenina. També el trobem en construccions com "mira-ho", "deixa-ho córrer", etc. Queda clar que no és "mira-lo", "deixa-lo córrer", etc., errades que cometria un castellanoparlant que tot just comença a aprendre català, però no aquest sector dels ciutadans no és el que comet l'error que analitzo avui.

Quan en castellà —i no m'agrada que ens hàgim d'aprendre una cosa a partir d'un altre idioma, però en aquest cas l'error neix precisament de la influència castellana i és necessari fer-ho així— es fa servir, per dir alguna cosa, "lo malo es que..." o "lo que pasa es que...", en català la manera més correcta d'expressar-ho és fent servir una altra estructura, perquè no hi ha una traducció directa.

Per exemple:

• El problema és que... (millor que "El dolent és que...")
• El que passa és que...

No és correcte dir "lo dolent", en aquesta situació. I compte, que el "lo" que era l'article indefinit en el català antic i que encara es fa servir informalment en alguns dialectes de la nostra llengua (al català nord-occidental, és a dir a les terres de Ponent i de l'Ebre) és una altra qüestió, que no té res a veure amb aquesta. 

Suposo que la majoria de la gent té clar que la solució no és agafar el "lo" castellà i passar-lo al català convertint l'o en neutra (i que soni com una u). El que moltes persones no tenen tan clar, i aquest és el tema de l'entrada, és que "ho que passa" i "ho dolent", o "ho mateix", tampoc no són la solució. És una forma inventada, que agafa un pronom que efectivament existeix en català i l'empra en un context inadequat. No ho fem més, si us plau. Eliminem-lo de la nostra llengua en aquest cas, perquè no ens fa cap favor. Gairebé es podria dir que és preferible dir-ho malament, dir "lo", i que el nostre interlocutor ho percebi com un barbarisme.

Sentir o escoltar?

Fa 5 anys que vaig inaugurar aquest bloc, però no vaig anar més enllà del missatge de benvinguda. No sé per què va ser, ja que després n'he dut —i encara ho faig— 4 alhora, però els motius pels quals el vaig obrir continuen vigents i és per això que l'he volgut descongelar.

Es tracta de fer entrades sobre qüestions lingüístiques que m'amoïnen i que crec que haurien d'amoïnar qualsevol persona que vulgui parlar bé, i com que veig que hi ha determinats errors que es repeteixen i es fan cada vegada més presents, vull aportar el meu granet de sorra intentant que el nombre més gran de gent possible els pugui deixar de cometre. 

No és cap secret que a l'àrea de Barcelona, a causa dels orígens territorials de la gent que hi habita o dels seus pares i avis, hi ha una forta influència del castellà, i això ho he notat, entre moltes altres coses, en una tendència que vaig detectar primer en castellà i que ara es pot veure sovint en la llengua catalana, i el que és més preocupant, entre persones que es mouen en un ambient catalanoparlant i que, per tant, no haurien de cometre aquests errors. 

Es tracta de l'estesa confusió entre els verbs sentir i escoltar, que molta gent fa servir com a sinònims quan no ho són pas. El primer és una capacitat, és el que ens permeten les nostres oïdes si no patim sordesa. El segon, en canvi, implica una intenció. És fàcil diferenciar-los, oi? Doncs cada cop se senten (no s'escolten) més frases com aquestes:

• Crida més, que no t'escolto
• No s'escolta!
• No ho he escoltat mai, això

Són usos molt estesos, però no per això correctes. En tots aquests casos (d'errors en el sentit invers, sincerament, no n'he sentit cap) el verb adequat és sentir, perquè són situacions que tenen a veure amb la capacitat auditiva. 

Sentir és percebre el so només pel fet físic de poder-ho fer. Si no tenim cap problema d'oïda, sentim. No hi ha voluntat per part nostra. Per tant, quan algú no parla gaire alt és possible que no el sentim, però segur que l'estem escoltant. No escoltar algú que ens parla és de mala educació, llevat que en tinguem un bon motiu. De la mateixa manera, si el volum d'un altaveu és massa baix o hi ha massa soroll a l'ambient el que hem de dir és que no se sent. I quan ens diuen alguna cosa que ens resulta del tot nova i ens sorprèn, el que passa és que no ho havíem sentit mai.

La música, en general, s'escolta. Ho fem intencionadament. En canvi, si no l'hem posat nosaltres, ni hem anat expressament a cap lloc on hi ha música posada, i la melodia ens arriba sense que ens ho esperem, sentim aquella música. És fàcil, oi? Doncs ja no tenim excusa.