Pleonasmes temporals

Un pleonasme, segons l'Optimot, és una redundància d’un element lingüístic en una oració, generalment un pronom feble que no acompleix una nova funció en l’oració. 

És a dir, un element de la frase que repeteix la funció que ja duu a terme un altre element i que, per tant, és innecessari, sobrer i erroni. Com diu la definició, generalment el problema és amb els pronoms febles. Coses com "No n'hi ha préssecs, aquí", estan mal dites. Ha de ser o bé "No n'hi ha, aquí", sempre que per context s'entengui que parlem dels préssecs, que a la frase els substitueix aquesta ena amb apòstrof, o "No hi ha préssecs, aquí". 

Suposo que la idea s'entén, i encara que hi hagi un injustificat temor general als pronoms febles en realitat no són tan difícils d'emprar. Només cal saber quina funció fan les paraules dins d'una frase i evitarem els pleonasmes. 

Però també hi ha pleonasmes d'altres menes, i un que ja fa uns anys que vaig detectar, com gairebé sempre primer en castellà i després també en català, per contaminació, és el que jo anomeno (i potser es diu així i tot) pleonasme temporal.

Un exemple ben clar: "fa uns anys enrere el vaig detectar". Hi veieu cap problema? Potser no, i és aquest, precisament, el problema. Que malgrat haver-se originat entre sectors d'un nivell cultural no gaire alt i en llengua castellana (se sent molt i molt sovint l'estructura "hace x años atrás"), és fàcil trobar, actualment, persones catalanoparlants, amb estudis superiors i que en general parlen i escriuen bé la nostra llengua, dient coses així. El cas és que el verb aquí ja implica passat, i el concepte "enrere" també, o sigui que repeteixen funció.

Els pleonasmes, com hem vist més amunt, són la barreja de dues opcions perfectament vàlides per separat, però errònies quan van juntes. En aquest cas hauríem de dir o bé "fa uns anys el vaig detectar" o "uns anys enrere el vaig detectar", si bé també és cert que aquesta segona possibilitat sona estranya (potser millor "el vaig detectar uns anys enrere"), de manera que segurament el que hauríem de fer és eliminar l'"enrere" de la frase i quedar-nos amb el "fa" de tota la vida.  

Compte amb les esses

Ja vaig dir en ressuscitar aquest bloc, en la seva segona entrada en 5 anys, que aniria fent aportacions a mesura que se m'acudissin les coses, i reconec que això no ha tingut la continuïtat que hauria desitjat, però com que hi ha un problema que cada cop és més present al nostre català parlat (i escrit) no puc aguantar més i aprofito per cuidar una mica aquest bloc.

Parlo de les esses, aquelles lletres que de vegades vénen soles i de vegades amb una bessona, possibilitats que d'un temps ençà s'estan fent servir malament i, de retruc, està afectant la llengua escrita i, el que és pitjor, influïnt cada cop més gent, gent que abans les emprava correctament, a còpia de repetir i perpetuar l'error.

Hi ha dues menes d'esses, en català: la sonora i la sorda. La sonora és la que fa que en posar-nos uns dits a la gola notem com aquesta ens vibra en pronunciar-la, com en el cas de "casa", "empresa" o "desar", i que també es pot trobar amb altres grafies, com en els casos de "zona" o "esmorzar".

La sorda, per la seva banda, no fa vibrar la gola encara que l'allarguem, i normalment es representa duplicada, com en el cas de "passa", "massa" o "comissió". També sonen així paraules amb altres grafies, com ara "abraçar", i les paraules que comencen amb una sola essa, però que en no anar entre vocals (ja que, com diem, la paraula comença amb essa) sona sorda, com ara a "saber" o "superar". 

Fins aquí és una qüestió de memoritzar les paraules, sabent com s'escriuen i pronunciant-les en conseqüència. És un procés llarg però que s'aprèn a l'escola, i a una persona que ha acabat com a mínim l'educació secundària se li hauria d'exigir dominar aquest tema. En queden excloses, però, les persones amb problemes de dicció, que s'ha de solucionar amb l'ajuda d'un logopeda —si es vol—, i podríem perdonar també les que, per edat, no van gaudir de l'ensenyament en català perquè durant dècades va estar prohibit. 

Ara bé, el problema amb les esses, que com dic he detectat que augmenta ràpidament, és que hi ha moltíssima gent que no sap com s'escriuen les paraules, si amb una o dues esses, i el que és pitjor: s'ha començat a confondre la pronunciació de l'essa sonora amb la grafia "ss", de manera que per exemple hi ha persones que pronuncien bé "empresa" però l'escriuen "empressa", i quantes cerveseries tenen un cartell on hi diu "cervesseria"? Jo n'he vist unes quantes. De retruc es produeix un fenomen contrari: hi ha gent que sap que "comissió" s'escriu amb dues esses però el que pronuncia és "comisió", amb una essa i per tant sonora en trobar-se entre dues vocals. 

En resum, tenim un problema múltiple que consisteix en què cada cop hi ha més gent que pensa que "ss" és essa sonora i "s" és sorda, gent que té un dels dos problemes i gent que els té tots dos, i fins i tot gent que no té cap problema a l'hora d'escriure però que, segurament per influència del que sent al seu entorn, ha començat a pronunciar malament, sobretot en el cas de les "ss" que esdevenen sonores ("comissió", "pressió", etc.)

Què podem fer per a solucionar-ho? Bé, és imprescindible repassar com s'escriuen aquestes paraules, perquè saber-ho està clar que ho sabem si hem anat a l'escola, i també que anem amb compte per tal de no deixar que el nostre entorn ens faci, per contagi, començar a dir malament les esses que abans dèiem bé. I, per què no, corregir els que ho facin malament, amb una amabilitat que reflecteixi la nostra intenció d'ajudar.

 

Sentir o escoltar?

Fa 5 anys que vaig inaugurar aquest bloc, però no vaig anar més enllà del missatge de benvinguda. No sé per què va ser, ja que després n'he dut —i encara ho faig— 4 alhora, però els motius pels quals el vaig obrir continuen vigents i és per això que l'he volgut descongelar.

Es tracta de fer entrades sobre qüestions lingüístiques que m'amoïnen i que crec que haurien d'amoïnar qualsevol persona que vulgui parlar bé, i com que veig que hi ha determinats errors que es repeteixen i es fan cada vegada més presents, vull aportar el meu granet de sorra intentant que el nombre més gran de gent possible els pugui deixar de cometre. 

No és cap secret que a l'àrea de Barcelona, a causa dels orígens territorials de la gent que hi habita o dels seus pares i avis, hi ha una forta influència del castellà, i això ho he notat, entre moltes altres coses, en una tendència que vaig detectar primer en castellà i que ara es pot veure sovint en la llengua catalana, i el que és més preocupant, entre persones que es mouen en un ambient catalanoparlant i que, per tant, no haurien de cometre aquests errors. 

Es tracta de l'estesa confusió entre els verbs sentir i escoltar, que molta gent fa servir com a sinònims quan no ho són pas. El primer és una capacitat, és el que ens permeten les nostres oïdes si no patim sordesa. El segon, en canvi, implica una intenció. És fàcil diferenciar-los, oi? Doncs cada cop se senten (no s'escolten) més frases com aquestes:

• Crida més, que no t'escolto
• No s'escolta!
• No ho he escoltat mai, això

Són usos molt estesos, però no per això correctes. En tots aquests casos (d'errors en el sentit invers, sincerament, no n'he sentit cap) el verb adequat és sentir, perquè són situacions que tenen a veure amb la capacitat auditiva. 

Sentir és percebre el so només pel fet físic de poder-ho fer. Si no tenim cap problema d'oïda, sentim. No hi ha voluntat per part nostra. Per tant, quan algú no parla gaire alt és possible que no el sentim, però segur que l'estem escoltant. No escoltar algú que ens parla és de mala educació, llevat que en tinguem un bon motiu. De la mateixa manera, si el volum d'un altaveu és massa baix o hi ha massa soroll a l'ambient el que hem de dir és que no se sent. I quan ens diuen alguna cosa que ens resulta del tot nova i ens sorprèn, el que passa és que no ho havíem sentit mai.

La música, en general, s'escolta. Ho fem intencionadament. En canvi, si no l'hem posat nosaltres, ni hem anat expressament a cap lloc on hi ha música posada, i la melodia ens arriba sense que ens ho esperem, sentim aquella música. És fàcil, oi? Doncs ja no tenim excusa.