Què ens passa amb els gentilicis?

Avui una piulada (o tuit, o tweet) d'en Pocafeina (@pocafeina) m'ha inspirat un tema perfectament vàlid per a aquest bloc dedicat a observar, detectar i intentar resoldre problemes lingüístics que tenim, i que sovint estan tan estesos que considero de necessària solució.

El tema d'avui és el dels gentilicis, que molts catalans, sobretot els de l'àrea metropolitana de Barcelona, per influència del castellà, no acabem de dominar (parlo en plural i m'hi incloc, però en realitat com que m'hi fixo jo no hi caic, aviso!). Per alguna raó hi ha alguns gentilicis, i topònims també, que ens resistim a dir i escriure com cal.

Aquest senyor, el meu ídol futbolístic, es diu Ronaldinho i com ja sabeu (i, si no ho sabíeu, amb el nom ja queda clar) és del Brasil. Això és una manera de dir que és brasiler. No "brasileny", que és del tot incorrecte i clarament influït pel castellà. Per més estès que estigui, no és més correcte. Evidentment, el femení és "brasilera", no "brasilenya".

El que tenen els gentilicis és que no hi podem buscar una lògica gaire clara. Per exemple, els habitants de Madrid són madrilenys, no madrilers. Per tant, no ens queda altre remei que memoritzar com es diuen les coses. És clar que no ens els podem aprendre tots (de països sí que podríem, però de pobles i ciutats del món ja en serien massa), però amb els més habituals podríem fer un esforç. Habitant d'Hondures? Hondureny/a (aquest funciona igual que en castellà). I de Guatemala? Guatemalenc/a. Compte, que no és "guatemaltec", com podríem pensar veient que en castellà és "guatemalteco". 

Aquí tenim un altre esportista que ens podria fer venir mal de cap. En Michael Schumacher, a banda de tenir un cognom per a molts impronunciable que significa "sabater" (tot i que perd l'hac de la paraula "sabater" en alemany, que és "schuhmacher") i en anglès seria Shoemaker (veieu com l'alemany no és tan difícil?) i estar prostrat en una cadira de rodes sense ni tan sols poder parlar per culpa d'un accident d'esquí, és d'Alemanya, i per tant alemany.

Obvi i gens trencador, oi? Però per què tanta gent té problemes amb el nom d'aquest gentilici i, sobretot, amb el del país? És una pregunta mig retòrica. Naturalment quan algú, parlant en català, diu "Alemania", o es refereix a la gent o l'idioma d'allà com a "alemà", sabem que és influència del castellà. Però per què no ens ho aprenem d'una vegada, amb la importància que tenen aquell país i aquella cultura al Vell Continent?

Aquest, l'actor i artista marcial Jet Li, va néixer a Beijing i per tant és xinès. Sembla mentida, i la broma ha durat tant que ho considerem gairebé normal, però no s'ha de dir que algú és "xino", i encara menys pronunciar-ho "txino", perquè la x a principi de paraula, en català, és fricativa (que frega).

Evidentment això també ve del castellà, de la mania de traslladar les paraules adaptant-les el mínim possible al català. I no cal, perquè en català ja tenim la paraula "xinès", que a més és correcta. Fa gràcia (o llàstima, en realitat) observar com també els castellanoparlants tenen tendència a identificar la seva x amb la ch, i escriuen coses com ara "muxo" amb la intenció que es pronunciï "mucho".

Més cosetes, ja per a acabar: potser no cal que sempre recordem la paraula "moscovita" —tampoc no sobra—, però estaria bé que la capital russa l'anomenéssim com s'ha d'anomenar en català, "Moscou", i no agafar directament del castellà "Moscú", igual que molts fan amb "Alemania".

Un cas especial (però n'hi ha de semblants) és el que ens trobem amb els habitants d'Israel. Si anem a Tel Aviv coneixerem un munt d'israelians, que són els habitants de l'Israel modern. La paraula "israelita" en català existeix, però s'ha de fer servir només per a referir-se a l'antic Israel i en contextos religiosos. Mai per als israelians com a gentilici, encara que en castellà no hi hagi distinció.

El mateix passa amb els habitants de la Síria actual, els sirians i les sirianes, que quan ens referim a l'antiga Síria passen a ser siris i síries. 

Aquests són només alguns exemples dels problemes que tenim amb els gentilicis i els topònims, els més destacats que se m'han acudit perquè estan molt estesos, gairebé sempre per contaminació del castellà i sempre perquè no ens hi fixem prou.

Pleonasmes temporals

Un pleonasme, segons l'Optimot, és una redundància d’un element lingüístic en una oració, generalment un pronom feble que no acompleix una nova funció en l’oració. 

És a dir, un element de la frase que repeteix la funció que ja duu a terme un altre element i que, per tant, és innecessari, sobrer i erroni. Com diu la definició, generalment el problema és amb els pronoms febles. Coses com "No n'hi ha préssecs, aquí", estan mal dites. Ha de ser o bé "No n'hi ha, aquí", sempre que per context s'entengui que parlem dels préssecs, que a la frase els substitueix aquesta ena amb apòstrof, o "No hi ha préssecs, aquí". 

Suposo que la idea s'entén, i encara que hi hagi un injustificat temor general als pronoms febles en realitat no són tan difícils d'emprar. Només cal saber quina funció fan les paraules dins d'una frase i evitarem els pleonasmes. 

Però també hi ha pleonasmes d'altres menes, i un que ja fa uns anys que vaig detectar, com gairebé sempre primer en castellà i després també en català, per contaminació, és el que jo anomeno (i potser es diu així i tot) pleonasme temporal.

Un exemple ben clar: "fa uns anys enrere el vaig detectar". Hi veieu cap problema? Potser no, i és aquest, precisament, el problema. Que malgrat haver-se originat entre sectors d'un nivell cultural no gaire alt i en llengua castellana (se sent molt i molt sovint l'estructura "hace x años atrás"), és fàcil trobar, actualment, persones catalanoparlants, amb estudis superiors i que en general parlen i escriuen bé la nostra llengua, dient coses així. El cas és que el verb aquí ja implica passat, i el concepte "enrere" també, o sigui que repeteixen funció.

Els pleonasmes, com hem vist més amunt, són la barreja de dues opcions perfectament vàlides per separat, però errònies quan van juntes. En aquest cas hauríem de dir o bé "fa uns anys el vaig detectar" o "uns anys enrere el vaig detectar", si bé també és cert que aquesta segona possibilitat sona estranya (potser millor "el vaig detectar uns anys enrere"), de manera que segurament el que hauríem de fer és eliminar l'"enrere" de la frase i quedar-nos amb el "fa" de tota la vida.  

Hauríem d'anar amb compte

Com ja he dit altres vegades, aquest bloc no té pas la intenció de fotre's de la gent que no parla bé. Pretén ajudar tot posant de manifest problemes de l'idioma que detecto, i ho trobo necessari especialment en els casos en què detecto problemes en persones que sí que han pogut rebre una educació completa i l'han rebut. 

El d'avui torna a ser un d'aquells casos que s'estenen i s'estenen, i que afecten tant els parlants del català com els del castellà, la versió dels quals tractarem al final. Comencem, doncs, amb el català.

HAURIA D'HAVER

Quan ens lamentem d'alguna cosa i l'atribuïm a una mala decisió del passat, per exemple, hem de dir que no hauríem d'haver fet allò, o que hauríem d'haver fet allò altre. Casos pràctics:

—No hi hauria d'haver anat, m'ho vaig passar força malament.

—Hauria d'haver comprat aquell cotxe. Era una ganga.

Sembla fàcil, oi? Si sabeu una mica d'anglès veureu que això és el should have o shouldn't have. De fet, és molt fàcil. Però d'un temps ençà, i cada cop més, he detectat dues maneres incorrectes d'expressar aquests passats condicionals compostos, i m'amoïna perquè, com deia més amunt, no els he detectat en persones que no han pogut estudiar com cal, sinó en gent que en general parla bé i ha pogut estudiar com a mínim fins als 18 anys.

HAURIA HAGUT

La primera d'aquestes maneres errònies d'expressar-ho que tractaré és una que, curiosament, m'he trobat darrerament llegint llibres, i que demostra un cop més que nosaltres, els revisors, estem sense feina perquè les editorials no es miren gaire la qualitat del producte final. Seguint els exemples de dalt, som-hi:

—No hi hauria hagut d'anar, m'ho vaig passar força malament.

—Hauria hagut de comprar aquell cotxe. Era una ganga.

Si ens hi fixem, sembla que estigui ben dit, però aquest "hauria hagut" en realitat implica una obligació hipotètica en el passat que no es va arribar a produir. M'explico amb dos exemples, que serà més fàcil:

—Si no m'haguessis deixat diners, hauria hagut de robar-ho.

—Si no hagués arribat a temps a la parada del bus, hauria hagut de tornar a casa a peu.

Com podem veure, amb això expressem una obligació que hauria tingut lloc en el passat si no s'hagués donat una condició que, en realitat, sí que es va donar. Es podria substituir per alguna cosa com ara "m'hauria vist obligat a". No té res a veure, encara que als llibres ho veiem escrit, amb lamentar-nos per cap acció o inacció en el passat. Ans al contrari: aquí recordem quelcom amb agraïment.

El truc que se m'acut que podem veure en aquestes frases: un "hauria hagut" va acompanyat d'un "hagués", explícit o implícit.

CONFUSIÓ HAURIA/HAGUÉS

Però també hi ha una altra forma composta emparentada amb aquestes que la gent està fent servir malament, cada cop més. És la que canvia el condicional compost ("hauria") pel pretèrit imperfet del subjuntiu ("hagués"). 

—Jo hi hagués anat, si m'ho haguessis dit.

—No ho hagués comprat, si m'haguessis dit que ja ho tenies.

Aquestes formes són incorrectes, perquè el condicional desapareix. "Hagués", de fet, apareix en frases en què també podem veure "hauria". En aquestes que he posat d'exemple, i que fa servir molta gent sense adonar-se'n i tot pensant que són correctes, ens trobem dues vegades el pretèrit imperfet del subjuntiu, cosa que ens hauria d'avisar que alguna cosa no rutlla.

El que volem dir amb aquestes frases és diferent del cas d'"hauria d'haver" (no "hauria hagut"). Aquí volem expressar que si s'hagués donat una condició, s'hauria produït una acció. Com podeu veure, tal com ho explico ja estic fent servir els verbs adequats. Les formes correctes, doncs, serien:

—Jo hi hauria anat, si m'ho haguessis dit.

—No m'ho hauria comprat, si m'haguessis dit que ja ho tenies.

Trobo que és fàcil detectar en quina situació ens trobem i, sobretot, quan ho estem dient malament. El truc que deia: si trobem dos "hagués" (o qualsevol de les seves conjugacions) junts, estem cometent un error. Un "hagués" ha d'anar amb un "hauria", encara que sigui un "hauria" omès i sobreentès.

EN CASTELLÀ

En castellà passa una cosa semblant. Cada cop més detecto que la gent diu coses com ara yo hubiera ido, o yo lo hubiera hecho, quan la forma correcta seria yo habría ido o yo habría hecho.

És una confusió que en català seria com la d'"hagués" per "hauria". I el truc és el mateix: si en una frase hi ha dues formes iguals, som davant d'un error. 

—Yo hubiera ido, si me lo hubieras dicho.

—Yo habría ido, si me lo hubieras dicho.

La segona és la correcta, perquè diu el que hauríem fet (condicional) si s'hagués produït una condició (pretèrit imperfet de subjuntiu). I a la primera ens haurien de saltar les alarmes si veiem que repetim forma verbal, repeteixo, de manera explícita o implícita.

Costa una mica més de veure quan se substitueix aquest "hubiera" per la fórmula "de haber", que personalment no m'agrada gens, en casos com "de haberlo sabido" (="si lo hubiera sabido"), però és el mateix. Un "de haberlo sabido", si som dels que emprem aquesta expressió, va acompanyat per un "habría". Mai per un "hubiera".

Ara bé, en castellà són molt d'adaptar els usos populars i acceptar-los com a norma, i hi ha moltes veus autoritzades que accepten aquesta alternança d'"habría" i "hubiera", que personalment no crec que tingui sentit, atès que són funcions diferents.

Compte amb les esses

Ja vaig dir en ressuscitar aquest bloc, en la seva segona entrada en 5 anys, que aniria fent aportacions a mesura que se m'acudissin les coses, i reconec que això no ha tingut la continuïtat que hauria desitjat, però com que hi ha un problema que cada cop és més present al nostre català parlat (i escrit) no puc aguantar més i aprofito per cuidar una mica aquest bloc.

Parlo de les esses, aquelles lletres que de vegades vénen soles i de vegades amb una bessona, possibilitats que d'un temps ençà s'estan fent servir malament i, de retruc, està afectant la llengua escrita i, el que és pitjor, influïnt cada cop més gent, gent que abans les emprava correctament, a còpia de repetir i perpetuar l'error.

Hi ha dues menes d'esses, en català: la sonora i la sorda. La sonora és la que fa que en posar-nos uns dits a la gola notem com aquesta ens vibra en pronunciar-la, com en el cas de "casa", "empresa" o "desar", i que també es pot trobar amb altres grafies, com en els casos de "zona" o "esmorzar".

La sorda, per la seva banda, no fa vibrar la gola encara que l'allarguem, i normalment es representa duplicada, com en el cas de "passa", "massa" o "comissió". També sonen així paraules amb altres grafies, com ara "abraçar", i les paraules que comencen amb una sola essa, però que en no anar entre vocals (ja que, com diem, la paraula comença amb essa) sona sorda, com ara a "saber" o "superar". 

Fins aquí és una qüestió de memoritzar les paraules, sabent com s'escriuen i pronunciant-les en conseqüència. És un procés llarg però que s'aprèn a l'escola, i a una persona que ha acabat com a mínim l'educació secundària se li hauria d'exigir dominar aquest tema. En queden excloses, però, les persones amb problemes de dicció, que s'ha de solucionar amb l'ajuda d'un logopeda —si es vol—, i podríem perdonar també les que, per edat, no van gaudir de l'ensenyament en català perquè durant dècades va estar prohibit. 

Ara bé, el problema amb les esses, que com dic he detectat que augmenta ràpidament, és que hi ha moltíssima gent que no sap com s'escriuen les paraules, si amb una o dues esses, i el que és pitjor: s'ha començat a confondre la pronunciació de l'essa sonora amb la grafia "ss", de manera que per exemple hi ha persones que pronuncien bé "empresa" però l'escriuen "empressa", i quantes cerveseries tenen un cartell on hi diu "cervesseria"? Jo n'he vist unes quantes. De retruc es produeix un fenomen contrari: hi ha gent que sap que "comissió" s'escriu amb dues esses però el que pronuncia és "comisió", amb una essa i per tant sonora en trobar-se entre dues vocals. 

En resum, tenim un problema múltiple que consisteix en què cada cop hi ha més gent que pensa que "ss" és essa sonora i "s" és sorda, gent que té un dels dos problemes i gent que els té tots dos, i fins i tot gent que no té cap problema a l'hora d'escriure però que, segurament per influència del que sent al seu entorn, ha començat a pronunciar malament, sobretot en el cas de les "ss" que esdevenen sonores ("comissió", "pressió", etc.)

Què podem fer per a solucionar-ho? Bé, és imprescindible repassar com s'escriuen aquestes paraules, perquè saber-ho està clar que ho sabem si hem anat a l'escola, i també que anem amb compte per tal de no deixar que el nostre entorn ens faci, per contagi, començar a dir malament les esses que abans dèiem bé. I, per què no, corregir els que ho facin malament, amb una amabilitat que reflecteixi la nostra intenció d'ajudar.