diumenge, 17 de maig del 2015

Ja he fet l'examen de nivell superior de llengua catalana (C2)

Dominar el català a nivell nadiu és quelcom que veiem com a requisit a la descripció de moltíssimes ofertes de feina, però a l'hora de la veritat ens trobem, gairebé diàriament, treballadors i treballadores de cara al públic que destrossen la llengua

Hem d'assumir, en veure això, que el domini de la llengua catalana no és imprescindible, en el fons, i que no es té gaire en compte a l'hora de triar candidats. Ni tan sols en un mercat laboral amb tanta competència i tan pocs llocs de treball. Suposo -vaja, n'estic segur- que seria diferent si el català fos una llengua oficial de debò, amb totes les garanties que té un idioma quan assoleix aquesta categoria, però per a aconseguir-ho calen uns quants passos que ja veurem si s'arriben a donar.

El cas és que jo considero que domino el català a nivell nadiu -no trobo que tingui tant de mèrit, però, ja que es tracta de la meva llengua-, però també ho consideren milers de persones que l'han tocat una mica a l'escola i que, pel fet d'haver nascut a Catalunya, pensen que estan legitimades a afirmar-ho i quedar-se tan amples, i ja he dit que els entrevistadors tenen tendència -els resultats d'aquestes entrevistes ho demostren- a donar-ho per bo sense avaluar-ho adequadament.

I com que em fa una mica de ràbia que sobre el paper jo tingui el nivell C, el de suficiència, igual que la Vane, la Lore i el Yónatan, pel simple fet de tenir aprovat el Batxillerat, ja feia temps que em rondava pel cap la idea d'aconseguir la certificació del nivell superior, el que abans es deia nivell D, es dóna automàticament -o almenys això és el que tenia entès- als llicenciats en Filologia Catalana i actualment s'anomena C2.


Sí, perquè ara, per tal d'equiparar-se amb les altres llengues del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües, l'examen ha canviat de nom i s'ha adaptat als criteris que es fan servir per a un munt d'altres idiomes del Vell Continent. 

Amb el canvi m'he estalviat haver de repassar anàlisi sintàctica, fonètica, variants dialectals i català antic. Reconec que en assabentar-me'n em vaig sentir alleujat, però també em sabia greu no poder-me examinar del nivell D tal com era originalment, sinó fer-ho en una versió alterada i segurament descafeïnada.

No hi podia fer res, però. I ara que ja m'he examinat el que puc afirmar és que, des del punt de vista gramatical i ortotipogràfic, és un examen fàcil. Almenys per a mi, que en fer ús de la llengua, en emprar-la de debò com a llengua pròpia i materna cada dia, sense cedir fàcilment a l'endèmic canvi al castellà a la mínima, en el fons més o menys ja sabia el que he repassat durant els darrers mesos. 

Però l'examen del nivell superior de llengua catalana és també extremament avorrit. M'encanta escriure, només cal veure la llargada de les meves entrades i el fet que condueixo 5 blocs (no m'agrada dir-ne "blogs"), però la gramàtica i l'ortografia, el que s'anomena ús de la llengua, és una part molt petita de l'examen. Tota la resta és elaboració de textos de diversos gèneres a partir de la lectura de 2 o 3 documents. Això, 3 vegades. I una quarta, però aquest cop per tal de preparar una exposició oral. Tots plegats, de temes poc apassionants.

Tinc bones sensacions pel que fa a com em va anar l'examen, i el 3 de setembre sabré si m'he tret el títol o no. Espero que sí, perquè podria demostrar amb un paper el que, modèstia a part, ja sé. I encara que les ofertes de feina per a revisors de textos no siguin precisament abundants, tenir aquest document em pot ajudar a optar a les poquíssimes que vagin apareixent. Ja ho veurem.

divendres, 6 de febrer del 2015

"Ho" dolent d'inventar-se pronoms


Ja n'hem parlat alguna vegada, de pronoms febles. Sembla, sentint-ne parlar, que és una de les coses més temudes de la llengua catalana, tot i que hi ha trucs i sistemes per a arribar-los a entendre i dominar sense gaires problemes. És qüestió de no posar-nos nerviosos.

I de no inventar-ne, perquè el tema d'avui és un pronom que molts catalanoparlants (per fortuna no pas majoria) fan servir en substitució de la construcció castellana "lo que". I es tracta del pronom ho, que en català existeix, sí, però no en aquest context.


Existeix per exemple quan diem:

  • Ja ho tenim, això?   (que en castellà seria "¿Ya lo tenemos...?")

És un pronom neutre, perquè ens referim a una cosa que no és masculina ni femenina. També el trobem en construccions com "mira-ho", "deixa-ho córrer", etc. Queda clar que no és "mira-lo", "deixa-lo córrer", etc., errades que cometria un castellanoparlant que tot just comença a aprendre català, però no aquest sector dels ciutadans no és el que comet l'error que analitzo avui.


Quan en castellà —i no m'agrada que ens hàgim d'aprendre una cosa a partir d'un altre idioma, però en aquest cas l'error neix precisament de la influència castellana i és necessari fer-ho així— es fa servir, per dir alguna cosa, "lo malo es que..." o "lo que pasa es que...", en català la manera més correcta d'expressar-ho és fent servir una altra estructura, perquè no hi ha una traducció directa.

Per exemple:

  • El problema és que... (millor que "El dolent és que...")
  • El que passa és que...

No és correcte dir "lo dolent", en aquesta situació. I compte, que el "lo" que era l'article indefinit en el català antic i que encara es fa servir informalment en alguns dialectes de la nostra llengua (al català nord-occidental, és a dir a les terres de Ponent i de l'Ebre) és una altra qüestió, que no té res a veure amb aquesta. 

Suposo que la majoria de la gent té clar que la solució no és agafar el "lo" castellà i passar-lo al català convertint l'o en neutra (i que soni com una u). El que moltes persones no tenen tan clar, i aquest és el tema de l'entrada, és que "ho que passa" i "ho dolent", o "ho mateix", tampoc no són la solució. És una forma inventada, que agafa un pronom que efectivament existeix en català i l'empra en un context inadequat. No ho fem més, si us plau. Eliminem-lo de la nostra llengua en aquest cas, perquè no ens fa cap favor. Gairebé es podria dir que és preferible dir-ho malament, dir "lo", i que el nostre interlocutor ho percebi com un barbarisme.



dimarts, 16 de desembre del 2014

Què ens passa amb els gentilicis?

Avui una piulada (o tuit, o tweet) d'en Pocafeina (@pocafeina) m'ha inspirat un tema perfectament vàlid per a aquest bloc dedicat a observar, detectar i intentar resoldre problemes lingüístics que tenim, i que sovint estan tan estesos que considero de necessària solució.

El tema d'avui és el dels gentilicis, que molts catalans, sobretot els de l'àrea metropolitana de Barcelona, per influència del castellà, no acabem de dominar (parlo en plural i m'hi incloc, però en realitat com que m'hi fixo jo no hi caic, aviso!). Per alguna raó hi ha alguns gentilicis, i topònims també, que ens resistim a dir i escriure com cal.


Aquest senyor, el meu ídol futbolístic, es diu Ronaldinho i com ja sabeu (i, si no ho sabíeu, amb el nom ja queda clar) és del Brasil. Això és una manera de dir que és brasiler. No "brasileny", que és del tot incorrecte i clarament influït pel castellà. Per més estès que estigui, no és més correcte. Evidentment, el femení és "brasilera", no "brasilenya".

El que tenen els gentilicis és que no hi podem buscar una lògica gaire clara. Per exemple, els habitants de Madrid són madrilenys, no madrilers. Per tant, no ens queda altre remei que memoritzar com es diuen les coses. És clar que no ens els podem aprendre tots (de països sí que podríem, però de pobles i ciutats del món ja en serien massa), però amb els més habituals podríem fer un esforç. Habitant d'Hondures? Hondureny/a (aquest funciona igual que en castellà). I de Guatemala? Guatemalenc/a. Compte, que no és "guatemaltec", com podríem pensar veient que en castellà és "guatemalteco". 


Aquí tenim un altre esportista que ens podria fer venir mal de cap. En Michael Schumacher, a banda de tenir un cognom per a molts impronunciable que significa "sabater" (tot i que perd l'hac de la paraula "sabater" en alemany, que és "schuhmacher") i en anglès seria Shoemaker (veieu com l'alemany no és tan difícil?) i estar prostrat en una cadira de rodes sense ni tan sols poder parlar per culpa d'un accident d'esquí, és d'Alemanya, i per tant alemany.

Obvi i gens trencador, oi? Però per què tanta gent té problemes amb el nom d'aquest gentilici i, sobretot, amb el del país? És una pregunta mig retòrica. Naturalment quan algú, parlant en català, diu "Alemania", o es refereix a la gent o l'idioma d'allà com a "alemà", sabem que és influència del castellà. Però per què no ens ho aprenem d'una vegada, amb la importància que tenen aquell país i aquella cultura al Vell Continent?


Aquest, l'actor i artista marcial Jet Li, va néixer a Beijing i per tant és xinès. Sembla mentida, i la broma ha durat tant que ho considerem gairebé normal, però no s'ha de dir que algú és "xino", i encara menys pronunciar-ho "txino", perquè la x a principi de paraula, en català, és fricativa (que frega).

Evidentment això també ve del castellà, de la mania de traslladar les paraules adaptant-les el mínim possible al català. I no cal, perquè en català ja tenim la paraula "xinès", que a més és correcta. Fa gràcia (o llàstima, en realitat) observar com també els castellanoparlants tenen tendència a identificar la seva x amb la ch, i escriuen coses com ara "muxo" amb la intenció que es pronunciï "mucho".

Més cosetes, ja per a acabar: potser no cal que sempre recordem la paraula "moscovita" —tampoc no sobra—, però estaria bé que la capital russa l'anomenéssim com s'ha d'anomenar en català, "Moscou", i no agafar directament del castellà "Moscú", igual que molts fan amb "Alemania".


Un cas especial (però n'hi ha de semblants) és el que ens trobem amb els habitants d'Israel. Si anem a Tel Aviv coneixerem un munt d'israelians, que són els habitants de l'Israel modern. La paraula "israelita" en català existeix, però s'ha de fer servir només per a referir-se a l'antic Israel i en contextos religiosos. Mai per als israelians com a gentilici, encara que en castellà no hi hagi distinció.

El mateix passa amb els habitants de la Síria actual, els sirians i les sirianes, que quan ens referim a l'antiga Síria passen a ser siris i síries

Aquests són només alguns exemples dels problemes que tenim amb els gentilicis i els topònims, els més destacats que se m'han acudit perquè estan molt estesos, gairebé sempre per contaminació del castellà i sempre perquè no ens hi fixem prou.