Sentir o escoltar?

Fa 5 anys que vaig inaugurar aquest bloc, però no vaig anar més enllà del missatge de benvinguda. No sé per què va ser, ja que després n'he dut —i encara ho faig— 4 alhora, però els motius pels quals el vaig obrir continuen vigents i és per això que l'he volgut descongelar.

Es tracta de fer entrades sobre qüestions lingüístiques que m'amoïnen i que crec que haurien d'amoïnar qualsevol persona que vulgui parlar bé, i com que veig que hi ha determinats errors que es repeteixen i es fan cada vegada més presents, vull aportar el meu granet de sorra intentant que el nombre més gran de gent possible els pugui deixar de cometre. 

No és cap secret que a l'àrea de Barcelona, a causa dels orígens territorials de la gent que hi habita o dels seus pares i avis, hi ha una forta influència del castellà, i això ho he notat, entre moltes altres coses, en una tendència que vaig detectar primer en castellà i que ara es pot veure sovint en la llengua catalana, i el que és més preocupant, entre persones que es mouen en un ambient catalanoparlant i que, per tant, no haurien de cometre aquests errors. 

Es tracta de l'estesa confusió entre els verbs sentir i escoltar, que molta gent fa servir com a sinònims quan no ho són pas. El primer és una capacitat, és el que ens permeten les nostres oïdes si no patim sordesa. El segon, en canvi, implica una intenció. És fàcil diferenciar-los, oi? Doncs cada cop se senten (no s'escolten) més frases com aquestes:

• Crida més, que no t'escolto
• No s'escolta!
• No ho he escoltat mai, això

Són usos molt estesos, però no per això correctes. En tots aquests casos (d'errors en el sentit invers, sincerament, no n'he sentit cap) el verb adequat és sentir, perquè són situacions que tenen a veure amb la capacitat auditiva. 

Sentir és percebre el so només pel fet físic de poder-ho fer. Si no tenim cap problema d'oïda, sentim. No hi ha voluntat per part nostra. Per tant, quan algú no parla gaire alt és possible que no el sentim, però segur que l'estem escoltant. No escoltar algú que ens parla és de mala educació, llevat que en tinguem un bon motiu. De la mateixa manera, si el volum d'un altaveu és massa baix o hi ha massa soroll a l'ambient el que hem de dir és que no se sent. I quan ens diuen alguna cosa que ens resulta del tot nova i ens sorprèn, el que passa és que no ho havíem sentit mai.

La música, en general, s'escolta. Ho fem intencionadament. En canvi, si no l'hem posat nosaltres, ni hem anat expressament a cap lloc on hi ha música posada, i la melodia ens arriba sense que ens ho esperem, sentim aquella música. És fàcil, oi? Doncs ja no tenim excusa.

Benvinguts a Llengua Podrida

Amb aquest títol tan desagradable enceto un nou bloc sobre una de les coses que més em fascinen i inquieten. Procuraré no entrar en polèmiques sobre el bilingüisme i em limitaré a parlar del mal ús de la llengua, tant en català com en castellà, perquè és un fenomen que considero que no podem aturar per més que escrivim si la gent no llegeix, però ja que hi som ens en fotrem. I això és el que faré aquí: fotre'm de la gent que parla malament. No, ara de debò, només pretenc, tot i que segurament no arribaré a ningú, conscienciar sobre la necessitat de parlar bé. Com que sovint, probablement cada dia, sento o llegeixo coses que fan mal a l'oïda o la vista, respectivament, les relataré aquí.

Abans de començar amb el primer cas que em ve a la memòria per proximitat temporal vull avisar que no sóc filòleg i que sóc el primer en cometre errors, però intento anar-los polint dia rere dia. Dit això, som-hi: L'altre dia, en unes circumstàncies que no val la pena esmentar aquí perquè no aporten res a la història, vaig obrir la porta al carter i mentre intercanviàvem una signatura per un paquet el gat es va escapar (no patiu, no va anar gaire lluny) i el senyor missatger va dir: "ah, segur que fa olor de les gates". En aquell primer moment no en vaig ser plenament conscient, però després vaig analitzar aquell error. Era la traducció literal del castellà "huele a las gatas". És a dir, "sent l'olor de les gates". Això passa molt sovint i segur que en tornaré a parlar.

Les traduccions literals són pròpies de la gent que no domina gaire un dels dos idiomes, generalment persones castellanoparlants que fan un esforç per emprar el català en la seva vida quotidiana i no han tingut una educació en la llengua del país que les ha acollit, però també dels catalanoparlants envaïts per les expressions calcades del castellà, molt habituals a la capital catalana per més que, en teoria (faig un breu off-topic per dir, si algú no ho sap, que almenys a Barcelona encara hi ha escoles públiques que passen de la immersió lingüística i segueixen un model molt semblant al basc i deixen als pares la tria de l'idioma en què els seus fills s'educaran, cosa que es nota de seguida parlant amb diverses persones que van anar a la mateixa escola i al mateix curs durant el mateix any, però a classes diferents), hàgim rebut una educació en català. Un exemple d'això que dic, aquest cop doncs un error de catalanoparlant contaminat: "Sap a peix". En català les coses no saben, sinó que tenen gust.