Una entrada breu

No em vull estendre gaire. Avui vull parlar d'una incorrecció que, com tantes vegades -no em cansaré de dir-ho, o potser sí, vés a saber-, va néixer al castellà i s'ha estès al català per contaminació. 

Fa anys que sento i llegeixo l'expressió "en breves" per dir "dentro de poco" o alguna altra expressió alternativa. Ja la detectava com a incorrecta, però si no em creieu perquè el fet que estigui estesa fa que la gent pensi que és correcta -i així es continuen estenent les incorreccions-, a més que la fan servir als mitjans de comunicació i tot, Fundéu em recolza:

Vista aquesta resposta a Twitter, i també la pregunta, queda clar que la incorrecció sorgeix d'una barreja de "en breve" i l'estructura "en breves momentos/instantes", però que en coneguem la més que probable causa no vol dir que ens hàgim de relaxar. 

Es diu "en breve", i en català "en breu", que ja fa temps -no tant com en castellà, per això dic que la contaminació ve de la llengua de Cervantes, com tants altres errors que comencen en aquell idioma i enganxen els parlants del nostre- que també sento, i que em provoca un xiulet dolorós al cervell cada vegada. Només cal pensar una mica: "en breus...", què? No trobeu que hi falta alguna cosa?

Aprofitant l'avinentesa, la resposta de Fundéu a Twitter convida a llegir un article que ja no existeix, però el tema el toca també aquí. En resum: que els moments, els minuts i els instants duren el que duren o són breus per definició, per tant no cal ser redundants ni caure en la incorrecció: "en uns instants", "en uns minuts", "en uns moments" són alternatives vàlides i correctes que caldria recuperar.

Pul·lular, un verb de moviment?

Tot sovint neixen i s'estenen entre les persones paraules, expressions i verbs que en si mateixos no són incorrectes, però sí que ho és la manera en què es fan servir, el significat que se'ls dóna. No s'hi pot fer res, caldria que les televisions públiques invertissin recursos a llançar missatges conscienciant la gent, però no passarà. 

Sé, com en tants altres casos de què m'he fet ressò, que és una batalla perduda, però em conformaré, com sempre amb què almenys una persona es desperti i deixi de fer servir malament el verb d'avui, que és pul·lular. 

Aquest verb, tant en català com en castellà i portuguès, per si amb dos idiomes no n'hi ha prou, significa "multiplicar-se abundantment", i també s'accepta en referència a la gran acumulació de gent en un indret, com si metafòricament s'hagués multiplicat a un gran velocitat, tot saltant-se els cicles de gestació naturals. Una exageració, vaja. Però si fem una cerca de la paraula a Google Imatges sobretot ens sortiran fotografies d'insectes, i concretament abelles. 

No sembla excessivament complicat entendre el significat d'aquesta paraula ni emprar-la correctament, però per alguna raó hi ha molta gent que la utilitza errònicament com a sinònim de moure's lliurement, sense control. 

Les persones no "pul·lulem" pel campus universitari ni pels passadissos d'un hospital. Si pul·lulem vol dir que ens multipliquem intensament, com recomanava Nostre Senyor en crear l'espècie humana, tot i que podem assumir que Ell donava per fet que havia de ser amb moderació. 

 

Expressions que em fan ràbia

Com ja sabeu, o hauria de ser així, en aquest blog dedico entrades a incorreccions lingüístiques que s'estenen i que, per tant, no es perceben com a tals. Són errors que per la meva manera de ser i la feina a què em dedico em fan ràbia, però també n'hi ha d'altres que, sense tenir cap problema intrínsec, em fan ràbia per altres motius.

Hi ha expressions que gramaticalment o lèxicament són del tot acceptables, però que si n'analitzem el significat perden la raó de ser. Per exemple, "amic dels seus amics". De qui se suposa que hem de ser amics, si no és dels nostres amics?

És un adjectiu compost (no sé si existeix aquest terme, però ja m'enteneu) que s'acostuma a fer servir com una de les virtuts estrella d'una persona, però potser el que vol dir és que aquella persona és bona amiga. Ah! Doncs per què no ho diem així? No diem pas "marit de la seva muller" ni "mare dels seus fills", oi? Bé, aquesta última sí, però en d'altres contextos, no pas per a definir una persona.

Què me'n dieu, de quan un producte és "econòmic"? Aquest adjectiu, que sovint s'empra com a sinònim de "barat" o "assequible", descriu allò que està relacionat amb el món de l'economia o hi pertany, però les coses cares també formen part de l'àmbit econòmic. És com si, per tal de dir que un plat és bo, diguéssim que és gastronòmic. Oi que no té sentit?

Parlant de "bo", per què diem que fa "bon temps"? Perquè fa sol? Perquè no plou? I quan als telenotícies ens ploren perquè hi ha sequera? Llavors el "bon temps" és quan plou? De fet, qualificar qualsevol cosa de bona o dolenta acostuma a ser erroni, perquè tot és relatiu, tot depèn de com ens afecti. Un pagès pot considerar que quan plou fa bon temps, i també és cert que si plou massa dies seguits ja no li farà tanta gràcia.

Una altra: heu sentit (o dit) mai alguna cosa com ara "un parell o tres d'anys"? Cada cop que ho sento m'emprenyo, perquè un parell d'anys són dos anys, però tres parells d'anys són 6 anys. Sí, ja sé que la intenció és "2 o 3 anys", però en realitat quan diem això estem dient, sense adonar-nos-en, "un parell d'anys o tres parells d'anys". La forma correcta seria "un parell d'anys o tres". De fet, quan diem "un parell" no volem dir estrictament dos, sinó "més o menys dos", per tant el 3 no és necessari. Aquesta expressió potser sí que és gramaticalment incorrecta.

I quantes vegades fem una cosa, si diem que l'hem "repetit dues vegades"? Sé que la majoria de la gent, quan diu això, es refereix a què ha fet alguna cosa dues vegades, però el verb "repetir" implica que una acció ha tingut lloc la vegada original i una altra, com a mínim. Per tant, fer una cosa dos cops és "repetir". "Repetir dues vegades" vol dir que, en total, s'ha fet 3 cops. No sé si m'explico.

Més, i aquesta sí que és incorrecta gramaticalment i em fa moltíssima ràbia: "jo crec que també". No és pas correcte, és una alteració de l'ordre natural d'una frase que li canvia el significat. Si volem dir que estem d'acord amb el que ha dit una persona, hem d'afirmar "jo també ho crec". És una tendència que he detectat i que, com tantes altres, ve del castellà, on també és incorrecte fer anar un "yo creo que también". No només ho dic jo, mireu aquí. 

I què me'n dieu, d'allò que en castellà diuen "me entra la morriña" quan es refereixen a la sensació de feblesa i son de quan ens arrepapem al sofà després de dinar o, senzillament, ens quedem asseguts a taula sense fer res? En realitat "morriña" és un sentiment de nostàlgia especialment de la terra natal. El que ens passa quan ens ve son després d'un àpat en castellà es diu "modorra". En català, si ho voleu saber, es podria dir "ensopiment" o "nyonya", per exemple.