"Ho" dolent d'inventar-se pronoms

Ja n'hem parlat alguna vegada, de pronoms febles. Sembla, sentint-ne parlar, que és una de les coses més temudes de la llengua catalana, tot i que hi ha trucs i sistemes per a arribar-los a entendre i dominar sense gaires problemes. És qüestió de no posar-nos nerviosos.

I de no inventar-ne, perquè el tema d'avui és un pronom que molts catalanoparlants (per fortuna no pas majoria) fan servir en substitució de la construcció castellana "lo que". I es tracta del pronom ho, que en català existeix, sí, però no en aquest context.

Existeix per exemple quan diem:

• Ja ho tenim, això?   (que en castellà seria "¿Ya lo tenemos...?")

És un pronom neutre, perquè ens referim a una cosa que no és masculina ni femenina. També el trobem en construccions com "mira-ho", "deixa-ho córrer", etc. Queda clar que no és "mira-lo", "deixa-lo córrer", etc., errades que cometria un castellanoparlant que tot just comença a aprendre català, però no aquest sector dels ciutadans no és el que comet l'error que analitzo avui.

Quan en castellà —i no m'agrada que ens hàgim d'aprendre una cosa a partir d'un altre idioma, però en aquest cas l'error neix precisament de la influència castellana i és necessari fer-ho així— es fa servir, per dir alguna cosa, "lo malo es que..." o "lo que pasa es que...", en català la manera més correcta d'expressar-ho és fent servir una altra estructura, perquè no hi ha una traducció directa.

Per exemple:

• El problema és que... (millor que "El dolent és que...")
• El que passa és que...

No és correcte dir "lo dolent", en aquesta situació. I compte, que el "lo" que era l'article indefinit en el català antic i que encara es fa servir informalment en alguns dialectes de la nostra llengua (al català nord-occidental, és a dir a les terres de Ponent i de l'Ebre) és una altra qüestió, que no té res a veure amb aquesta. 

Suposo que la majoria de la gent té clar que la solució no és agafar el "lo" castellà i passar-lo al català convertint l'o en neutra (i que soni com una u). El que moltes persones no tenen tan clar, i aquest és el tema de l'entrada, és que "ho que passa" i "ho dolent", o "ho mateix", tampoc no són la solució. És una forma inventada, que agafa un pronom que efectivament existeix en català i l'empra en un context inadequat. No ho fem més, si us plau. Eliminem-lo de la nostra llengua en aquest cas, perquè no ens fa cap favor. Gairebé es podria dir que és preferible dir-ho malament, dir "lo", i que el nostre interlocutor ho percebi com un barbarisme.

Què ens passa amb els gentilicis?

Avui una piulada (o tuit, o tweet) d'en Pocafeina (@pocafeina) m'ha inspirat un tema perfectament vàlid per a aquest bloc dedicat a observar, detectar i intentar resoldre problemes lingüístics que tenim, i que sovint estan tan estesos que considero de necessària solució.

El tema d'avui és el dels gentilicis, que molts catalans, sobretot els de l'àrea metropolitana de Barcelona, per influència del castellà, no acabem de dominar (parlo en plural i m'hi incloc, però en realitat com que m'hi fixo jo no hi caic, aviso!). Per alguna raó hi ha alguns gentilicis, i topònims també, que ens resistim a dir i escriure com cal.

Aquest senyor, el meu ídol futbolístic, es diu Ronaldinho i com ja sabeu (i, si no ho sabíeu, amb el nom ja queda clar) és del Brasil. Això és una manera de dir que és brasiler. No "brasileny", que és del tot incorrecte i clarament influït pel castellà. Per més estès que estigui, no és més correcte. Evidentment, el femení és "brasilera", no "brasilenya".

El que tenen els gentilicis és que no hi podem buscar una lògica gaire clara. Per exemple, els habitants de Madrid són madrilenys, no madrilers. Per tant, no ens queda altre remei que memoritzar com es diuen les coses. És clar que no ens els podem aprendre tots (de països sí que podríem, però de pobles i ciutats del món ja en serien massa), però amb els més habituals podríem fer un esforç. Habitant d'Hondures? Hondureny/a (aquest funciona igual que en castellà). I de Guatemala? Guatemalenc/a. Compte, que no és "guatemaltec", com podríem pensar veient que en castellà és "guatemalteco". 

Aquí tenim un altre esportista que ens podria fer venir mal de cap. En Michael Schumacher, a banda de tenir un cognom per a molts impronunciable que significa "sabater" (tot i que perd l'hac de la paraula "sabater" en alemany, que és "schuhmacher") i en anglès seria Shoemaker (veieu com l'alemany no és tan difícil?) i estar prostrat en una cadira de rodes sense ni tan sols poder parlar per culpa d'un accident d'esquí, és d'Alemanya, i per tant alemany.

Obvi i gens trencador, oi? Però per què tanta gent té problemes amb el nom d'aquest gentilici i, sobretot, amb el del país? És una pregunta mig retòrica. Naturalment quan algú, parlant en català, diu "Alemania", o es refereix a la gent o l'idioma d'allà com a "alemà", sabem que és influència del castellà. Però per què no ens ho aprenem d'una vegada, amb la importància que tenen aquell país i aquella cultura al Vell Continent?

Aquest, l'actor i artista marcial Jet Li, va néixer a Beijing i per tant és xinès. Sembla mentida, i la broma ha durat tant que ho considerem gairebé normal, però no s'ha de dir que algú és "xino", i encara menys pronunciar-ho "txino", perquè la x a principi de paraula, en català, és fricativa (que frega).

Evidentment això també ve del castellà, de la mania de traslladar les paraules adaptant-les el mínim possible al català. I no cal, perquè en català ja tenim la paraula "xinès", que a més és correcta. Fa gràcia (o llàstima, en realitat) observar com també els castellanoparlants tenen tendència a identificar la seva x amb la ch, i escriuen coses com ara "muxo" amb la intenció que es pronunciï "mucho".

Més cosetes, ja per a acabar: potser no cal que sempre recordem la paraula "moscovita" —tampoc no sobra—, però estaria bé que la capital russa l'anomenéssim com s'ha d'anomenar en català, "Moscou", i no agafar directament del castellà "Moscú", igual que molts fan amb "Alemania".

Un cas especial (però n'hi ha de semblants) és el que ens trobem amb els habitants d'Israel. Si anem a Tel Aviv coneixerem un munt d'israelians, que són els habitants de l'Israel modern. La paraula "israelita" en català existeix, però s'ha de fer servir només per a referir-se a l'antic Israel i en contextos religiosos. Mai per als israelians com a gentilici, encara que en castellà no hi hagi distinció.

El mateix passa amb els habitants de la Síria actual, els sirians i les sirianes, que quan ens referim a l'antiga Síria passen a ser siris i síries. 

Aquests són només alguns exemples dels problemes que tenim amb els gentilicis i els topònims, els més destacats que se m'han acudit perquè estan molt estesos, gairebé sempre per contaminació del castellà i sempre perquè no ens hi fixem prou.

Pleonasmes temporals

Un pleonasme, segons l'Optimot, és una redundància d’un element lingüístic en una oració, generalment un pronom feble que no acompleix una nova funció en l’oració. 

És a dir, un element de la frase que repeteix la funció que ja duu a terme un altre element i que, per tant, és innecessari, sobrer i erroni. Com diu la definició, generalment el problema és amb els pronoms febles. Coses com "No n'hi ha préssecs, aquí", estan mal dites. Ha de ser o bé "No n'hi ha, aquí", sempre que per context s'entengui que parlem dels préssecs, que a la frase els substitueix aquesta ena amb apòstrof, o "No hi ha préssecs, aquí". 

Suposo que la idea s'entén, i encara que hi hagi un injustificat temor general als pronoms febles en realitat no són tan difícils d'emprar. Només cal saber quina funció fan les paraules dins d'una frase i evitarem els pleonasmes. 

Però també hi ha pleonasmes d'altres menes, i un que ja fa uns anys que vaig detectar, com gairebé sempre primer en castellà i després també en català, per contaminació, és el que jo anomeno (i potser es diu així i tot) pleonasme temporal.

Un exemple ben clar: "fa uns anys enrere el vaig detectar". Hi veieu cap problema? Potser no, i és aquest, precisament, el problema. Que malgrat haver-se originat entre sectors d'un nivell cultural no gaire alt i en llengua castellana (se sent molt i molt sovint l'estructura "hace x años atrás"), és fàcil trobar, actualment, persones catalanoparlants, amb estudis superiors i que en general parlen i escriuen bé la nostra llengua, dient coses així. El cas és que el verb aquí ja implica passat, i el concepte "enrere" també, o sigui que repeteixen funció.

Els pleonasmes, com hem vist més amunt, són la barreja de dues opcions perfectament vàlides per separat, però errònies quan van juntes. En aquest cas hauríem de dir o bé "fa uns anys el vaig detectar" o "uns anys enrere el vaig detectar", si bé també és cert que aquesta segona possibilitat sona estranya (potser millor "el vaig detectar uns anys enrere"), de manera que segurament el que hauríem de fer és eliminar l'"enrere" de la frase i quedar-nos amb el "fa" de tota la vida.